Blog Cor Maragall de Girona

  La Montse i en Mariano a primer terme Diuen que la Montse s’ha mort. No us ho creieu. Ningú podrà destruir la seva prodigiosa vitalitat. L’han volgut fer sortir de la vida precipitadament per evitar interferències i pròrrogues. Però conservarem en la nostra memòria i el nostre record la seva vitalitat de luxe en un món que tendeix a la rutina i a la mediocritat. A tots ens sorprenia el seu coratge. Cada vegada que l’hem sentit parlar ens ha sorprès el seu senzill atreviment. Ha gaudit d’una llibertat d’esperit que no és freqüent ni en les dones ni en els homes. Li ha arribat la mort sense haver tastat la por de viure. Diuen que la Montse, al Mas Ribes amb en Mariano, vivien en un racó de món aïllats de les connexions pròpies de la gent culta. No us ho creieu. La Montse i en Mariano havien convertit una casa rural, austera però bella, en una mena de centre universitari ben connectat amb tota mena d’iniciatives culturals a partir del taller de disseny d’en Mariano. Els seus inter...

  La Montse i en Mariano en un concert de Temps de Flors a l'església del Carme Divendres, just abans de començar l’assaig de cada setmana, vaig rebre una notícia trista i desoladora d’en Mariano: “Sara, se m’ha mort la Montse”. La intensitat de l’impacte de la nova entre tots els cantaires, fins i tot entre els més joves, i que menys hi havien coincidit indica clarament l’estima que tots li teníem. La Montse ha estat una cantaire discreta però present, amb una vasta cultura que derivava del seu interès per una gran diversitat de temes, amb una actitud sempre positiva i disposada a participar de tot, ja fos un concert o una passejada, una celebració festiva o un moment de dolor. La seva mirada tendra i afable amagava una energia i una força que acompanyava totes les seves accions.   La corda de contralts Sempre recordaré amb afecte el dia en què va venir, juntament amb en Mariano, el seu espòs i company de vida, a fer la prova de veu per entrar al Cor. Amb la seva caracterís...

  El cor Maragall vam tenir la sort de poder compartir un cap de setmana en el qual tots plegats vam poder enfortir el nostre lligam com a grup d’amics  apassionats per fer música en majúscules. Per tal d’alliberar-nos de les tensions i de les pressions de la vida quotidiana, vam cercar un ambient relaxat en un hotel de la costa, allunyat del neguit i les presses, on l’única preocupació fos gaudir amb el treball musical d’unes peces que formen part d’un repertori clàssic d’incalculable valor. Tot i que ens esperàvem amb candeletes que l’hotel escollit per a l’estada de cap de setmana seria un paradís on tot fluiria amb naturalitat, pau i tranquil·litat, en alguns moments vam haver de lluitar en contra dels elements que ens volien desdibuixar aquesta màgia: una festa d’aniversari en el bar contigu, la pluja continuada i el fred consegüent. Però cap dels elements més adversos va aconseguir de trencar el bon ambient regnant durant la magnífica sessió de tècnica impartida per l’...

Dibuix de Florent que il·lustra l'article al diari L’any 1975, ara fa 50 anys, va ser un any prolífic pel que fa a la música en català. Amb el dictador encara viu però a les acaballes, es va publicar Fent camí dels Esquirols, Viatge a Itaca de Lluís Llach, Qualsevol nit pot sortir el sol de Jaume Sisa, el primer disc de la Companyia Elèctrica Dharma, l’àlbum dedicat al poeta Salvat-Papasseit d’Ovidi Montllor i Cançó de carrer , de Ramon Muntaner, entre d’altres. A casa mai es van comprar discos de cançons infantils, de manera que, quan era petit, en lloc d’escoltar “en Joan petit quan balla”, escoltava “fent camí per la vida / em tocarà menjar la pols”, “bon viatge per als guerrers / que al seu poble són fidels” i “casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d’algú”. De tots aquests discos, el meu preferit sempre va ser el de Ramon Muntaner, que encara escolto de tant en tant. Hi ha cantants que tenen una llarga vida artística i deixen empremta, com ara Lluís Llach. Altres tenen...