Blog Cor Maragall de Girona

Tinc decidit ja fa temps que en les meues darreres voluntats, les que m'acompanyaran en el viatge a les altures, he d'incloure una clàusula segons la qual, quan puga triar lloc i activitat al paradís, demanaré només un raconet confortable on poder llegir una vegada i una altra els meus clàssics, i on poder escoltar eternament música de Bach. Escoltar música de Bach és una de les ocupacions més recomanables en qualsevol temps i ocasió, en la vida mortal com en l'eterna, i més recomanable encara si el temps és aspre i confús, com aquest que patim, de tan escassa esperança, quan la inèpcia dels polítics, els fanatismes bàrbars i l'estupidesa universal, avancen i ocupen l'espai de la modesta raó que ens emparava. Quan la història es precipita per viaranys poc optimistes, i l'estètica i la sensibilitat reculen i deixen pas a la barroeria. No sé si ara mateix seria possible un altre Bach, un pare de família component música inacabable, inexhaurible: no sé si aque

  He llegit aquest curiós article que Josep Pujol va publicar al seu bloc el 13 de febrer passat i m'ha semblat que és interessant de llegir-lo. Els compositors no només s’expressen amb la seva música. L’humaníssim art de criticar també ens defineix, de manera que Beethoven no només es retrata mitjançant la Pastoral o la novena, sinó també quan malparla de Rossini: “Hauria estat un gran compositor si el seu mestre li hagués allisat més el darrere”. No sé si la frase és espúria, però en qualsevol cas no costa gaire afigurar-se’l dient-la. Precisament Rossini té una fama de llengua molt llarga, especialment esmolada contra Wagner, de qui afirmava que té moments preciosos però quarts d’hora terribles: “Hom no pot jutjar el Lohengrin després d’una primera audició, i certament jo no penso escoltar-lo una segona vegada.” Als funerals no deixava pas el sarcasme a casa, com per exemple al de Meyerbeer, per a qui el seu nebot havia compost la música. “És bon

Davant del concert de música religiosa en què participarem el dia 28 d'aquest mes de març, hem cregut adient de publicar aquest article. Aquest divendres 6 de març, la Basílica de Santa Maria del Pi es va omplir de públic que volia sentir el Cor de la Ràdio de Letònia, Latvian Radio Choir, interpretant música religiosa d' Arvo Pärt i de Bernat Vivancos . Arvo Part, de 80 anys, és el compositor contemporani viu més interpretat. Bernat Vivancos (1973), és compositor reconegut internacionalment, professor de l'ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya) i fins fa poc va ser director de l'Escolania de Montserrat. No és aquest l'espai per a una crítica musical, que ja faran els experts amb més fonament. Però sí voldria fer algunes reflexions que se'm suggereixen després d'haver fruït d'una música contemplativa, mística, transparent, amb una interpretació difícilment repetible per la difícil unió entre professionalitat i honestedat

El món coral ha estat, des de fa més d’un segle, un dels eixos vertebradors de la vida musical a Catalunya. La pràctica coral té l’immens do de permetre que persones de totes les edats i condicions, més enllà dels seus coneixements musicals, puguin exercir de músics i participar en un organisme musical, en una mena d’orquestra de veus, capaç d’afrontar reptes musicals d’envergadura i amb un nivell admirable: és una formidable eina de socialització a través de la cultura. D’altra banda, la idiosincràsia d’aquest poble i les seves vicissituds històriques han propiciat que un fenomen eminentment artístic com la pràctica del cant coral hagi tingut, durant moltes dècades, una forta càrrega social i simbòlica: no és casual que les dictadures que vam patir durant el segle passat (Primo de Rivera, Franco) clausuressin entitats corals de tota mena i prohibissin les seves activitats, aparentment innòcues, com tampoc no ho és que els moments històrics o de gran solemnitat s’hagin engalanat a