"LA CONSAGRACIÓ DE LA PRIMAVERA". Una icona musical de la modernitat un segle després - Xavier Chavarria

A finals de maig ha fet anys de l’estrena d’una de les obres més revolucionàries i controvertides de la història de la música, La consagració de la primavera, del compositor rus Igor Stravinsky. I precisament fa uns dies va sonar al Palau de la Música Catalana interpretada per l’orquestra del Liceu i dirigida per Josep Pons. Tot i el centenar llarg d’anys que han passat des de la seva polèmica estrena, aquesta obra continua generant reaccions de tota mena entre el públic actual, des d’admiració reverencial fins a incomoditat, des de fascinació fins a hostilitat i rebuig. Per què? Què té d’especial? Què ens desperten, què evoquen les sonoritats voluptuoses, els ritmes ferotges i els timbres misteriosos d’aquesta obra mestra indiscutible?

Un context convuls

Els canvis radicals que va viure Europa a principi del segle XX van ser un enorme estímul per a la creació. En el món de les arts plàstiques, i especialment en la pintura, van sorgir moviments estètics com el fauvisme, l’expressionisme, el cubisme o, més tard, el surrealisme. Però també sorgien estètiques lligades a la voràgine dels canvis i avenços que vivia el món, com el futurisme (a Itàlia) o el suprematisme (a Rússia). Tecnologia, velocitat, maquinisme amaraven moltes manifestacions artístiques, que cremaven etapes d’una manera vertiginosa i no permetien ni la més mínima estabilitat estètica.

            La música, com les altres formes artístiques del nou segle, també va trencar la unitat del llenguatge heretada dels segles anteriors, i va començar a fragmentar-se irremissiblement en una atomització d’estils i estètiques que va fer créixer l’esvoranc entre la música de tradició i les avantguardes. La recerca de la bellesa, la perfecció, l’entreteniment o la diversió ja no eren motors d’aquest art nou: els compositors buscaven nous camins d’expressió per a articular l’angoixa, la confusió i la desorientació que els generava el món contemporani.

            I el públic melòman reaccionava amb perplexitat, sovint amb hostilitat i de vegades amb violència, i sentia tot allò com una provocació intolerable: mai abans en la història, l’estrena d’obres musicals havia provocat tantes protestes i altercats públics. És el cas d’obres com Pelléas et Melisande de Debussy, Kammersymphonie op. 9 i Pierrot Lunaire d’Arnold Schönberg, Preludi a la migdiada d’un faune i El martiri de sant Sebastià de Debussy, Altenberg-lieder d’Alban Berg, Parade d’Erik Satie o El castell de Barbablava de Béla Bartók. I també de Le Sacre du printemps de Stravinsky.

            L’emancipació de la dissonància i la dissolució de la tonalitat eren els elements fonamentals d’aquest nou llenguatge, d’aquest canvi de rumb transcendental que va propiciar la revolució més gran que mai s’hagi produït en el món de la música. I en van sortir obres emblemàtiques que es poden interpretar com un símbol de la convulsió social, la crisi de valors i els canvis enormes que patia el món a una velocitat de vertigen.

            I en aquest escenari irromp amb força un jove rus anomenat Igor Stravinsky (1882-1971), que en arribar a París va entrar en contacte amb els cercles artístics de l’avantguarda: va conèixer Juan Gris, Picasso (que acabava de pintar Les demoiselles d’Avignon) i tota aquella estètica moderna, cubista, que es contraposava al lúgubre expressionisme germànic, i en la qual es trobava més de gust. El 1909, Alexander Siloti va dirigir l’estrena d’un brevíssim poema simfònic de Stravinsky titulat Focs d’artifici que va acabar sent una metàfora del foc regenerador, del canvi radical que s’estava coent en el món de la música, una mena de ritual de foc i sacrifici: Stravinsky acabava d’encendre la pira per cremar la música del segle XIX.

            Captivat per la subtil i acolorida orquestració d’aquella petita joia, Sergei Diaghilev, empresari dels Ballets Russos instal·lats a París, inicià una fructífera col·laboració amb Stravinsky que va propiciar tres obres mestres de la música d’aquells anys previs a la Gran Guerra: els ballets L’ocell de foc (1910), Petruixka (1911) i La consagració de la primavera (1913).

 

Una obra mestra i premonitòria

En aquells anys, Europa estava immersa en un ambient prebèl·lic que conduiria a una guerra a gran escala i de conseqüencies imprevisibles. La concentració d’obres mestres, emblemàtiques i revolucionàries durant aquells mesos previs a l’esclat de la voràgine bèl·lica la culmina precisament La consagració de la primavera d’Igor Stravinsky, un poema coreogràfic escrit per als Ballets Russos, estrenat al Teatre dels Camps Elisis el 29 de maig de 1913 sota la direcció de Pierre Monteux i que va provocar un dels escàndols més sonats de la història de la música.

            Stravinsky va subtitular l’obra «Imatges de la Rússia pagana. Espectacle d’un gran ritual pagà: vells savis asseguts en cercle, observant la dansa de la mort d’una jove verge que sacrifiquen perquè el déu de la primavera els sigui propici». Però, en realitat, La consagració no presenta cap argument ni programa, sinó la juxtaposició d’imatges independents i grans blocs sonors sense desenvolupament, a tall de mosaic cubista, en una mena de jungla rítmica i tímbrica servida per un sofisticat llenguatge orquestral de gran virtuosisme i complexitat. Simon Rattle va dir que «els primers cinc minuts d’aquesta obra són un dels moments més revolucionaris de la història de la música, i evoquen quelcom extraordinari i aterridor alhora: no saps si és alegria, terror, odi o una barreja de tot».

            I certament, la música d’aquesta obra és inquietant i torbadora: sobre un batec irregular i neguitós, amb un acord dissonant que es repeteix obsessivament fins a dues-centes vegades, i amb accents inesperats i aparentment anàrquics, les melodies de regust folklòric s’oposen a fanfares salvatges superposades en pura bitonalitat (una mena de «cubisme» sonor) i s’alternen bruscament amb acords violents i sons apocalíptics; els moments de calma tensa donen pas a passatges marcials i amenaçadors que desemboquen en explosions sobtades, esgarrapades de la corda i amb xiscles del metall, i que provoquen una sensació de caos i d’angoixa, com si fóssim en un camp de batalla o enmig d’un bombardeig. Però també hi sentim els sons urbans de la ciutat ferotge, accelerada i deshumanitzada que prolifera en el nou segle, amb les màquines, els pistons, els xiulets, els crits de les masses...

            Stravinsky dona veu no pas a simples instints antics, sinó a l’atàvic caràcter sanguinari d’Occident que en aquell canvi de segle s’havia accentuat; en aquells anys, societats suposadament civilitzades estaven descarregant l’odi i la frustració en bocs expiatoris als quals culpaven de tots els mals de la modernitat, i proliferaven el racisme, l’antisemitisme, l’odi social i la violència que no presagiaven res de bo. De fet, l’escriptor nord-americà Alex Ross està convençut del caràcter profètic i premonitori de La consagració; segons ell, cal llegir-la com una severa advertència de l’arribada de la barbàrie amb la Primera Guerra Mundial. Efectivament, si li haguéssim de trobar un homònim pictòric, aquest podria ben bé ser el Guernica de Picasso.

Les ballarines Julitska, Ramberg, Jejerska, Boni, Boniecka, Faithful posant amb el decorat i vestits originals a l'estrena de l'obra de Nijinski, en 1913

Música que commou, que exaspera, que intimida...

L’escàndol que hi va haver el dia de l’estrena també és un viu reflex de la tensió i la violència que imperava en aquella societat. Tot just començada l’obra es va desfermar una esbroncada eixordadora, amb el públic dividit en detractors i admiradors que van acabar embolicant-se en altercats i baralles que impedien fins i tot escoltar la música als mateixos ballarins a l’escenari. Gertrude Stein, present a la sala, en va deixar un testimoni esfereïdor: «S’acabava d’iniciar la funció i l’agitació va començar. L’escena i el seu fons acolorit van ultratjar el públic parisenc. Uns feien tsss! i els altres aplaudien fortament. Durant tota la interpretació va ser literalment impossible sentir la música. La nostra atenció es veia constantment distreta per un home de la llotja del costat que agitava violentament el seu bastó, fins que va acabar esclafant el barret de copa d’un entusiasta de la llotja del costat que l’havia desafiat. Tot era increïblement violent.»

            El fet és que aquests escàndols musicals i artístics eren força habituals en el París d’aquells anys, i el públic es va acabar enamorant d’aquella orgia salvatge de sons i ritmes. Allò que mai s’acostuma a dir en recordar aquesta estrena és que a la segona funció ja només hi van haver quatre crits de protesta; que a la tercera hi van haver molts aplaudiments (i l’autor va haver de sortir a saludar) i que poques setmanes després, en una versió de concert de l’obra, Stravinsky va sortir ovacionat del teatre i la gent el va esperar al carrer per aclamar-lo.

            La consagració de la primavera, doncs, va representar l’arribada inexorable i irreversible de la música moderna, com un sacrifici de regeneració que obria les portes a la música del segle XX i enterrava l’estètica anterior. Però també tenia un inequívoc caràcter premonitori: va ser tot un presagi, una mena d’oracle sonor que augurava la violència i la devastació que era a punt d’arribar, a través d’una música ferotge, obsessiva i angoixant. I el sacrifici no és el d’una jove verge que balla fins a la mort, sinó el de tota una generació de joves que moririen als camps de batalla europeus en una carnisseria irracional. I cal preguntar-nos si la música actual, com ho va fer la de Stravinsky, ens diu coses de nosaltres mateixos, de la nostra civilització, ens posa el mirall al davant i ens mostra les pulsions humanes i els instints més elementals. Què reflecteix de nosaltres i de què ens adverteix la música que s’escriu actualment? Tot plegat, inquietant. Possiblement, l’art (i en especial la música) permet exterioritzar allò que és intern, alliberar totes les càrregues del subconscient, expressa millor que cap altre mitjà la veritable naturalesa humana i totes aquelles pulsions indesxifrables des de la racionalitat i els dona forma.

Article de Xavier Chavarria publicat al número 714 de la revista Serra d'Or corresponent al mes de juny de 2019.

Reproduït amb autorització de l'autor i de Serra d'Or.

Il·lustracions extretes de Viquipèdia.