Blog Cor Maragall de Girona

Ofèlia Carbonell en una fotografia de Núvol Durant segles la cançó ha estat la llengua materna de la cultura. Si la millor manera per apreciar la tradició és tastar-la, el camí per aprendre-la és cantat. Una escudella et fa estimar i uns bons canelons enamoren, els hem paït i patit, però les cançons de sobretaula ens ajuden a entendre de què està fet tot això que ens encanta. De cultura: l’expressió d’un jo, teu o meu, pont entre ahir i l’endemà. D’ El Cant de la Sibil·la al Vols Venir Tu Rabadà , fins i tot derrapant cap a l’ All I Want For Christmas . I és que és en el llenguatge musical d’un indret on s’hi troben les puntades que uneixen tot allò que el fa hereu d’alguna cosa. Hereu de bonances, desgràcia, invasions i renaixences xocant de ple amb la globalització. Quan cantes, el ritme marca l’accent i el compàs la parla; les melodies pregunten o responen de l’única manera que ho podria fer algú en les teves circumstàncies, escala amunt o escala avall. Són circumstàncies úniques,

    Pau Casals - fotografia del web omnium.cat Tots els anys són Anys Casals. Però el 2021 és especial perquè s’hi escau el cinquantenari de l’atorgament de la Medalla de la Pau de les Nacions Unides. A més de celebrar la seva declaració de catalanitat a la seu de l’ONU, enguany també és el 145è aniversari del seu naixement i són els 95 anys de la fundació de la seva Associació Obrera de Concerts, els 60 d’investir-lo honoris causa a la Boston University i els 65 de rebutjar aquesta distinció a la Universitat de Puerto Rico perquè la lliuraven també al president del Tribunal Suprem espanyol. “I AM A CATALAN”, afirmà Pau Casals davant l’Assemblea General de l’ONU el 1971. S’hi estrenava l’ Himne a les Nacions Unides que ell havia compost. Acabat el concert, el secretari general de l’ONU posà a Casals la Medalla de la Pau. Reconeixien el compromís del músic català amb els valors de la pau, la justícia i la llibertat. Un honor que ell no esperava. Aquell dia Casals també interpretà

    Carles Santos en un concert a Berlín el 2007 (Viquipèdia) Enguany, el creador vinarossenc Carles Santos hauria fet vuitanta anys. Les activitats commemoratives que la Fundació Caixa Vinaròs tenia previstes –com tantes altres coses–, se les ha endutes la covid-19, però la tasca minuciosa i callada de catalogació del seu llegat continua i trau a la llum cada dia un gavadal de sorpreses que amplien encara més l’empremta d’un artista infinit i compromès. Carles Santos (Vinaròs, 1940-2017) ho tenia tot per a ser un nen prodigi. De fet, a cinc anys tocava el piano amb una tècnica considerable i quan en tenia deu va fer el primer concert públic. També ben prompte, però, va decidir que el seu camí era un altre i que la seua genialitat no es deixaria encotillar per cap etiqueta, per molt clàssica i prestigiosa que fos. Una formació musical exquisida –a Vinaròs, a Barcelona, a París, a Suïssa– va ser només el punt de partença per a un artista que volia anar més enllà dels paràmetres estab