XAVIER PUIG, Director Artístic de l'Orfeó Català - Entrevista d'El Punt Avui
Ens ha semblat molt interessant per a tots els cantaires aquesta entrevista a Xavier Puig, director artístic de l'Orfeó Català. És bo de conèixer les personalitats que fan una bona tasca al món musical català.
Xavier Puig, director artístic de l’Orfeó Català
“Els
catalans mai no deixarem de cantar, ho portem molt endins”
El músic de Cervera viu el
seu primer any al capdavant del cor, que al febrer debuta als Estats Units amb
Gustavo Dudamel
“El món instrumental sembla
més ben valorat, però cantar bé és tant o més difícil que tocar bé un
instrument”, reivindica
Guillem
Vidal – El Punt Avui – 16 de gener de 2026
Al capdavant de l’Orfeó Català, en substitució de
Pablo Larraz, des del començament d’aquesta temporada, Xavier Puig té al davant
reptes tan importants com les tres Missa solemnis de Beethoven que, en
el seu debut als Estats Units, l’Orfeó cantarà el pròxim mes de febrer a Los
Angeles amb l’Orquestra Filharmònica d’aquesta ciutat dirigida per Gustavo Dudamel.
Aprofundir, d’altra banda, en els aspectes tècnics dels cantaires i posar el
focus en el repertori català, tant el de mestres de l’Orfeó com Antoni Nicolau,
Francesc Pujol, Amadeu Vives o Lluís Maria Millet com el dels compositors
actuals que defineix com la “Generació C”, són altres eixos del full de ruta de
Puig.
Hem llegit que diu que la ‘Missa
solemnis’ et canvia la vida, quan la interpretes...
Sí, m’ho
deia un professor que estava convençut que hi havia quatres obres que realment
et canviaven la vida: el Rèquiem de Mozart, el Rèquiem de Brahms,
la Missa en si menor de Bach i la Solemnis de Beethoven. Jo
potser n’afegiria alguna altra, però el cas és que no únicament en la música,
sinó en totes les altres disciplines, hi ha obres que ofereixen diferents
lectures i que, a mesura que les vas treballant, hi vas trobant més i més
fonament. La Missa solemnis, doncs, té moltíssimes capes de lectura i,
quan hi aprofundeixes, arribes fins al motiu que va dur Beethoven a
escriure-la, que és el de voler tenir aquesta pregària directa amb Déu
coincidint amb els últims anys de la seva vida. És una obra que et convida a
reflexionar molt més enllà que d’altres...
I que és d’una gran complexitat, és
clar.
Sí, perquè
és molt contrapuntística, la qual cosa demana una gran seguretat per a
cadascuna de les seccions. I, després, hi ha la tessitura, que, en certa
manera, posa a prova l’instrument humà. Beethoven, en aquesta obra, explora
fins a l’extrem cadascun dels instruments de l’orquestra. I, també, la veu
humana. Els instruments, al llarg de la història, han anat canviant el
mecanisme, els aspectes tècnics..., però la veu humana, en canvi, és la mateixa
ara que al segle XVIII. La Missa solemnis, doncs, és un repte per a
qualsevol cor i la seva complexitat és potser el que explica que no es programi
regularment. Fins que no la vam fer, el passat novembre, amb l’OSV (Orquestra
Simfònica del Vallès), l’Orfeó Català únicament l’havia fet dues vegades,
l’última de les quals fa més de seixanta anys.
Ha estat pràcticament arribar... i
trobar-se aquest gran projecte amb Dudamel!
Sí [riu]. No
és l’únic, perquè aquesta temporada, amb la Segona de Mahler que vam fer
al Liceu o la Novena de Beethoven que vam fer amb l’OBC, està sent una
mena de mostrari de grans obres simfonicocorals. La Missa solemnis,
però, com deia, l’Orfeó va estar dècades sense fer-la. El projecte amb Dudamel
és un al·licient i anar a cantar als Estats Units per primer cop és un gran
repte musical però també logístic, ja que cal organitzar el viatge de més de
130 cantaires...
Què els diu, als cantaires, que
tinguin en compte d’aquesta partitura?
És com una
cursa de fons, aquesta obra... Si comences volent córrer ràpid, després a la
meta hi arribes cansat. Hem hagut de fer, doncs, una mena de pla d’estalvi vocal,
amb algunes parts en octava baixa que els cantaires no han fet més amunt fins
que les han treballat amb els seus professors de cant. I, després, hi ha també
la seguretat individual que demana aquest tipus d’escriptura contrapuntística
de les fugues. Cadascuna de les seccions ha d’estar molt segura del que fa.
Quan ara fa uns mesos, havent
assumit el càrrec, va presentar el seu projecte, deia que volia aprofundir en
els aspectes tècnic i expressius dels cantaires. A què es referia, exactament?
M’he trobat
amb unes virtuts de les quals no t’adones fins que el cor surt a l’escenari.
L’Orfeó Català té una prestància de concert envejable que fa que molts
directors, com ha estat el cas de Dudamel, el requereixin per actuar a tot
arreu. En els concerts ho donen tot i, en ser tants cantaires, amb un plus de
motivació, la cosa realment creix molt. El repertori simfonicocoral és la
nostra especialitat, però a partir del segon semestre farem un repertori a
cappella i se’ns presentarà un repte que, per a mi, és molt important, que
és l’enregistrament d’algunes obres dels mestres de l’Orfeó Català. I, aquí,
necessitarem posar a prova tots aquestes aspectes tècnics i expressius dels
quals parlava, que, en el fons, es podrien resumir en el fet de buscar un
equilibri entre la capacitat de cantar i la d’escoltar. Són dos vasos
comunicants, ja que, a vegades, quan més cantes, menys escoltes. I, quan més
escoltes, menys cantes. I aquest balanç és clau, tant per a l’afinació com per
poder aconseguir els colors que volem en cada moment. En cada assaig, després
d’escalfar la veu, sempre faig un petit exercici d’afinació, ja que l’oïda, que
és un element important de la nostra feina, cal també escalfar-la cada dia.
Més enllà de l’Orfeó, com veu el
cant coral a Catalunya? És una tradició molt vinculada a l’associacionisme,
però aquests temps tot sovint semblen més dominats per l’individualisme que no
pas per la pertinença a una col·lectivitat.
Competim en
un món digital que, en els joves, ho està acaparant pràcticament tot i, a això,
cal afegir-hi la crisi de la covid, que va ser un punt d’inflexió.
L’associacionisme, però, és tan, tan inherent a la societat catalana que estic
convençut que trobarem altres raons per al cant coral. És cert, però, que
aquest requereix una disciplina més gran que altres formes d’associacionisme.
Si volem, per exemple, que el cant coral tingui un objectiu artístic, cal
demanar una exigència de responsabilitat, compromís i regularitat que, segons
com, no van massa lligats als temps actuals. És probable que ens hàgim de
treure del cap la idea que el cant coral del futur serà el que nosaltres vam
viure quan érem joves i amb el qual ens vam formar. Però, no obstant això,
estic convençut que sorgiran altres formes. A Barcelona, per exemple, estan
sorgint projectes de gent jove que està cantant molt bé. Els catalans mai no
deixarem de cantar, ho portem molt endins. És com els valencians amb les
bandes, una cosa que es té molt assumida i que forma part de la nostra
tradició.
Quan el van presentar com a nou director de l’Orfeó va dir també que volia que el cant coral jugués a la primera divisió musical del país. Què cal per aconseguir-ho?
És necessari
posar en valor la tasca dels cors i els directors corals, que, com hem vist amb
Dudamel i tants altres, tot sovint participem en produccions absolutament
professionals amb grans estrelles de la música i les millors lligues
internacionals. A vegades, però, el món instrumental sembla més ben valorat o
remunerat. Però jo sempre dic que cantar bé es tant o més difícil que tocar bé
un instrument i que des del món coral, per tant, no hem de tenir cap mena de
complex. Cal reclamar espais professionals per a tots aquells joves que s’estan
formant amb la perspectiva de ser cantants de cor, que és una cosa nova dels
darrers vint anys. Abans, els joves es formaven per ser només solistes, però
ara n’hi ha molts que, en estudiar cant als centres superiors, ho fan pensant a
convertir-se en cantants d’un cor. Els hem de poder donar, doncs, una sortida
professional. El cant coral hauria de poder ser una activitat professional com
qualsevol altra activitat musical.
Caldria, doncs, que existís un cor
nacional com ja existeix, per exemple, una orquestra nacional?
Sí, sens
dubte. És una cosa que, des del món coral, hem reclamat sempre. No en tenim
cap, de cor professional. Hi ha el del Liceu, però es dedica únicament i
exclusiva a les produccions del Liceu. Hi ha un buit important que les
institucions públiques haurien de treballar per omplir, perquè hi ha molts
joves cantants professionals que han d’anar-se a buscar la vida fora. Al Cor de
Cambra del Palau mateix, per exemple, hi tenim cantants freelance que
canten també en cors professionals francesos o alemanys. Tenim cantants de
primer nivell i els hauríem d’estar donant més espais.
S’està avançant, d’alguna manera?
Comencen a
sortir projectes professionals, com ara O Vos Omnes o el Cor Pedrell, però tot
sovint són projectes fràgils, fins i tot iniciatives individuals. No són cors,
en tot cas, que tinguin un suport institucional al darrere per considerar-los
un espai professional per als que es llicencien a les escoles.
Des del Palau de la Música s’ha
emprat sovint, aquests últims mesos, l’etiqueta “Generació C” per englobar tot
un grup de compositors catalans, contemporanis i corals. Vivim realment en
aquest terreny un moment tan extraordinari?
Sempre hem
tingut noms potents i interessants, a Catalunya, però una conjunció com aquesta
de compositors tan interessats en el cant coral no crec que l’hàgim tinguda des
d’aquella primera generació que va fundar l’Orfeó Català, la dels Nicolau,
Vives, Millet o Pujol. No l’hem tinguda ni en quantitat ni qualitat, però
tampoc en diversitat d’estils, ja que, en aquest grup de compositors, hi ha des
de Marc Timón, amb una influència americana clara, fins a Bernat Vivancos o
Josep Ollé, que és més nòrdica, o Anna Campmany i Joan Magrané, que tenen
llenguatges molt propis. És, doncs, una generació bastant excepcional i estic
convençut que en el futur, amb més perspectiva, veurem el moment actual com una
època daurada de la composició coral catalana. Els grans compositors catalans
–Granados, Toldrà, Mompou, Gerhard...– mai no es van interessar
especialment per la música coral. Ara, en canvi, hi ha gent de primera fila,
com Vivancos o Magrané, amb un interès molt específic per la música coral i
d’altres, també, que coneixen molt bé la veu, la qual cosa percebem moltíssim
quan interpretem les seves obres.
Participa, dirigint el Cor de
Cambra, en el nou disc de Rosalía. Com va anar?
Va ser una
sessió fructífera, amb ella donant-nos indicacions. Estic molt orgullós
d’haver-ne format part. Rosalía és una artista que ha sabut innovar en un àmbit
a vegades massa reiteratiu com és el del pop.
Perfil
De Cervera a Los Angeles
Director del Cor de Cambra del Palau de la Música fins
que, l’any passat, va ser escollit per rellevar Pablo Larraz en la direcció de
l’Orfeó, Xavier Puig (Cervera, 1973) reconeix que s’ha trobat un Orfeó “molt
intergeneracional i en un bon moment”. “A vegades els relleus no es fan fins
que arriba una època de crisi, però en aquest cas no ha estat així”, assegura.
Fundador, l’any 2011, del Festival de Pasqua de Cervera, dedicat a la música
clàssica catalana, assenyala el sabadellenc Josep Lluís Guzman i Antich, a qui
va tenir de professor al Conservatori de Cervera, com el responsable d’haver-li
fet despertar “l’afició i curiositat” per la música catalana. “Fora de les
classes em parlava d’Amadeu Vives, el Cançoner popular..., em va marcar
molt”, recorda. Format, també, al Conservatori de Badalona, i director convidat
de diferents orquestres, Xavier Puig assumirà la direcció artística de l’Orfeó
durant els pròxims quatre anys. Tindrà, entre els reptes, “seguir treballant en
la internacionalització del cor, promovent gires internacionals amb grans
orquestres i formacions de primer nivell” i portant l’Orfeó “a casa nostra,
així com a l’Estat espanyol i a l’àmbit internacional, amb l’obra i llegat dels
compositors catalans”.
Entrevista de Guillem Vidal a Xavier Puig publicada el 16 de gener d'enguany al diari El Punt Avui
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada