Blog Cor Maragall de Girona

   Pau Casals a l'ONU el 24 d'octubre de 1971 El dia 24 d’octubre ha fet cinquanta anys justos de l’acte que va protagonitzar Pau Casals a la seu de les Nacions Unides a Nova York en què va rebre la Medalla de la Pau, es va estrenar l’himne a les Nacions Unides que ell va compondre i hi va pronunciar el memorable discurs « I’m a Catalan» davant l’Assemblea General. Deu anys abans, Casals havia ofert un recital a la Casa Blanca davant del president J. F. Kennedy, amb qui va tenir una conversa. Dues actuacions separades per una dècada quasi justa que són probablement els actes més significatius dels últims anys de la vida de l’insigne violoncel·lista, perquè mostraven el reconeixement internacional no solament a una colossal trajectòria musical, sinó també al compromís i a la lluita constant en favor de la pau, la llibertat i els drets humans. Casals era un personatge universal, admirat i venerat, que per mostrar al món els seus ideals i el seu compromís ètic decidí callar el s...

    La vocació de músic és difícil d’explicar. De fet, no sabria si dir-ne vocació, rutina o devoció, d’això que fem. Si català és qui viu i treballa a Catalunya, músic és tot aquell que embolcalla la pròpia vida al voltant del que sigui que per ell és la pràctica musical. Ja sigui el tocar, el compondre, el cantar o, simplement, l’escoltar. I allò que ho distingeix d’un hobby és precisament el que fa que no en puguis gaudir en els moments que la resta de gent et diu “quina sort que tens que ara podràs aprofitar per tocar i distreure’t”. Aquest any de pandèmia, molts hem vist agonitzar les ganes de fer música setmana rere setmana, mes a mes. Nosaltres amb el sentiment de culpa i la mascareta i, les muses, confinades. Sense “deadlines”, sense perspectives, sense ni un sol objectiu, l’últim que vols és veure el teu ofici convertit en “passatemps”. Quelcom per distreure’t. Tu no fas música per passar-ho bé, ho passes bé fent música, que és molt d...

  El cervell dels músics com Ezio Bosso (a la imatge) mostra una activitat més intensa quan una seqüència musical acaba d’una manera inesperada. / GETTY   N’hi ha prou amb escoltar la primera paraula que diu un conegut quan despenja el telèfon per saber si ha tingut un mal dia. Fins i tot la gent convençuda de no tenir oïda és capaç de percebre-ho. Com que tenim una tendència natural a buscar patrons, a comunicar-nos i a explicar històries, som especialment hàbils a detectar emocions en els altres. I, per això mateix, estem especialment dotats per a la música. Des d’abans del naixement, enregistrem la informació que rebem de l’entorn, la processem i n’extraiem pautes recurrents. Som capaços de fer prediccions i crear-nos expectatives que ens congratulen quan es compleixen. Això ho sabia Bach i ho saben Metallica i Lady Gaga. Perquè la música és la forma d’art que més explota aquesta perícia per discernir regularitats. Leibniz deia que la música és el plaer que experiment...

    La música és un producte de la ment humana. No es coneix cap cultura que no l’hagi desenvolupada i que no la utilitzi. Això ha portat a proposar que la música és el llenguatge universal de la nostra espècie, més enllà de les paraules. Però, perquè això fos així, caldria que les diferents cultures i ètnies interpretéssim la música de manera semblant. Per examinar la qüestió, l’investigador Samuel A. Mehr i els seus col·laboradors, de diverses universitats i centres de recerca dels Estats Units, el Canadà, Alemanya i Nova Zelanda, han analitzat cançons d’ètnies molt diverses, les han comparades i han observat les apreciacions i emocions que despertaven en persones d’altres cultures. Una de les principals conclusions de l’estudi és que el fet musical està arrelat al cervell humà i és part comuna de la nostra espècie, per la qual cosa és compartit per totes les persones i, en conseqüència, es podria considerar un llenguatge universal. Música antiga La música, com el llen...